/

Jordi Coll: “Merlí va ser una sèrie revolucionària que va traspassar fronteres”

El passat 11 de setembre es va estrenar la segona temporada de Merlí Sapere Aude a Netflix

Carla Codola i Èlia Guisasola

En Jordi Coll és un actor català nascut el 6 de setembre de 1985 a Barcelona. Té dos fills i està casat amb la ballarina i actriu Marta Tomasa.

La seva primera experiència televisiva va ser el 2010 interpretant a Pep Romans a la sèrie “Infidels” de TV3, més tard el 2012 es va donar a conèixer sobre tot a moltes zones d’Itàlia interpretant a Martín Ulloa Balmes i a Gonzalo Valbuena a la sèrie “El secreto de Puente Viejo”.

Ha participat també a programes televisius com a “¡Ahora caigo!” o “Tu cara me suena” on vam poder veure un Jordi molt versàtil.

Primer de tot, parlem sobre Merlí, la sèrie… Tu coneixies la sèrie abans que t’oferissin participar en l’spin off?

Sí, sí… el primer Merlí, quan estava a l’institut, havia vist les dues primeres temporades i després ja em vaig deslligar una mica.

I què et va semblar la sèrie, et va agradar?

Sí, la sèrie de Merlí va ser una revolució a Catalunya, una nova manera de fer sèries, una sèrie diferent, per un públic diferent, fa onze anys del primer Merlí.

La sèrie de Merlí va ser una revolució a Catalunya.

A què et refereixes amb “revolució”?

Quan dic revolució, dic, a escala del gremi, que va ser una sèrie catalana que va traspassar fronteres, va arribar a Espanya, va triomfar…

Et va il·lusionar que et donessin el paper a la sèrie Merlí Sapere Aude, després d’haver vist el Merlí original?

Sí, sí, va ser l’època just després del confinament. A més a més, jo vaig fer el càsting abans que ens confinessin, quan sortien les primeres notícies sobre la Xina i la covid. Jo no sabia el resultat del càsting, la sèrie s’havia de començar a rodar a finals de març, i ens van tancar. I clar, jo vaig donar per fet que no m’havien agafat perquè no m’havien dit res. I estava rodant una altra sèrie, un paper molt petit, que es deia “El inocente” que va acabar partida per la meitat, i al final va ser una obra de teatre. Després del confinament, que l’obra ja la vam fer un any més tard, em van trucar per fer el segon càsting, em va il·lusionar molt, em van agafar, i encara em vaig posar més content. I així va ser com vaig tenir la sort de sortir del confinament tenint feina.

Vaig tenir la sort de sortir del confinament tenint feina.

La sèrie, i sobretot aquesta última temporada, ha estat una muntanya russa d’emocions on hi ha hagut també molta festa. L’has viscuda així, des de fora, la temporada?

Sí, bé, clar, nosaltres no ho vivim de la mateixa manera, perquè al final nosaltres estem fent la nostra feina, però sí que és veritat que és una temporada que jo considero que està molt ben feta, i era molt interessant fer-la, i la forma amb què es treballa a Merlí està molt bé. És diferent del que et trobes normalment perquè totes les seqüències estan encarades a fer que a la gent li agradi, a que no et quedis amb cap personatge, o és la intenció almenys, que puguis sentir-te identificat amb un personatge o un altre, si té relació de parella, relació professor-alumne…

Com és que s’intenta que tots els personatges tinguin una mica de protagonisme?

Bé, perquè com que el fi de “Merlí” és la filosofia i és debatre de coses de la vida, s’agafa aquest punt de vista que ningú té raó i tothom la té.

El fi de “Merlí” és la filosofia, i és debatre de coses de la vida, s’agafa aquest punt de vista que ningú té raó i tothom la té.

Sí que és veritat que quan s’estructura una sèrie hi ha personatges més protagonistes i menys, però aquest és l’objectiu.

Això resulta molt divertit perquè a cada escena tu t’has d’encarar amb el teu personatge i defensar el que diu el teu personatge, i t’has de justificar, i ha de semblar que estàs d’acord amb tot allò. En el meu cas, la relació amb l’Àxel i en Pol Rubio, la diferència d’edat. Fa coses que jo crec que no estan bé, però jo les defenso des del seu punt de vista, i aquesta era la feina realment.

Què fas quan no estàs d’acord amb un personatge?

El que al principi em xocava és que quan el Pol li proposa un pla a l’Àxel, ell sempre se l’emporta al seu terreny, i el separa sense voler. Però ell se sent còmode al seu espai i no havent d’anar amb els amics d’en Pol, prefereix que en Pol vagi a casa seva a buscar el Galgo…. I això si ho mirem des d’una altra perspectiva és una mica de… sabent que és deu anys més gran i tal… podríem debatre-la molt aquesta actitud de l’Àxel.

I amb el tema d’haver arribat nou aquesta segona temporada, t’has pogut portar bé amb els teus companys?

Sí, amb en Carlos Cuevas m’he portat molt bé, amb la Maria Pujalte també… amb en David Pallés, amb els directors m’he portat molt bé.

Ja havies treballat amb algun d’ells?

No, d’aquest equip no havia treballat amb ningú. Ara he gravat una cosa molt petita d’una altra sèrie de l’Hèctor Lozano i en Menna Fité, de l’equip directiu… però ha estat molt divertit igualment.

Anem ja al final de la sèrie, què n’opines del final? Ja que se sap que no ha acabat d’agradar a l’audiència…

Bé, potser no era el final esperat romàntic, que acabés de professor, però la vida és així.

És una sèrie que valora i es fixa molt en el realisme, reflectit en problemàtiques que ens trobem nosaltres, que us trobeu vosaltres els més joves, per exemple, la crisi que portem arrossegant des del 2012, i no deixa de ser un reflex de “volem ensenyar tota la vocació d’un personatge que va cap a la filosofia, i la seva realitat és que al final, en aquest moment, no s’està podent dedicar a la filosofia… està fent de pintor”. No sabem si d’aquí a deu anys faran un spin off i ell llicenciat en filosofia pot deixar de treballar de pintor i aconsegueix una plaça de professor de filosofia.

Bé, potser no era el final esperat romàntic, que acabés de professor, però la vida és així.

De fet, al final de Merlí, fan un salt en el temps i ens ensenyen com serà tot uns quants anys després i podem veure com en Pol fa de professor de filosofia.

Sí, sabem que acabarà treballant de professor de filosofia, però fins que això passi hi ha un temps entre la sortida de la universitat fins que obté feina.

Com és que es va decidir que l’Àxel, no estigués a l’escena on es gradua en Pol. Què et sembla a tu?

Sí, no es volia enfocar aquesta relació com una relació de pel·lícula de comèdia romàntica, i tenien moltes opcions… podien dir que ho havien deixat, que en Pol estava amb una altra persona, que havia tornat amb en Bruno…

Tenien moltes opcions i al final van decidir que havia estat una relació de tres o quatre anys, i que al cap del temps, tot el que havia passat a la sèrie ja no hi era i va acabar com una relació desfeta, per dir-ho d’alguna manera.

També se sap que en Pol al final és casa amb en Bruno, doncs segurament volien trencar aquesta relació...

Sí, pot ser, però com que això al final són coses de guió… són finals oberts, són opcions tota l’estona. Que també penso que, el fet que el final no acabi d’agradar a l’audiència és part del seu èxit, perquè sinó no estaríem aquí parlant-ne.

El que crec és que si hagués acabat bé, amb en Pol i l’Àxel no podries fer cap pregunta. El que busca aquesta sèrie constantment és que et preguntis “perquè això?”, “perquè ho han fet així?”… Doncs perquè la vida és així, el 70% de la gent que surt de la universitat no troba feina. Darrere hi ha tots uns estudis de l’equip creatiu sobre les relacions de parella amb diferència d’edat, en homosexuals… hi ha molts estudis sobre això, i ho miren, intenten reflectir-ho a la sèrie, no s’ho inventen.

Sí, pot ser, però com que això al final són coses de guió… són finals oberts, són opcions tota l’estona. Que també penso que, el fet que el final no acabi d’agradar a l’audiència és part del seu èxit, perquè sinó no estaríem aquí parlant-ne.

Però parlem ara de l’Àxel. Un fuster de trenta anys. Atractiu, madur, que assisteix com a oient per estar amb en Pol Rubio, ja que se sent atret per aquest. Què et sembla aquest personatge? T’ha agradat fer-lo?

Sí, mira, al principi, quan vaig començar a llegir, vaig identificar una persona, jo vaig començar a estudiar sociologia a part d’estudiar teatre. En aquella època jo estudiava a la Universitat de Barcelona i quasi vaig acabar la carrera de sociologia, però vaig començar a treballar com a actor, després va aparèixer un altre projecte i mai vaig poder acabar la carrera…

Així i tot, hi havia una persona, no era fustera ni molt menys, hi havia un paio que entrava a les classes, no estava matriculat ni res, perquè això a la universitat es pot fer, i es colava. Estava allà escoltant, participava, “jo crec això”, “jo crec allò”, i era una meravella, tothom l’estava mirant. Era un paio de quaranta-cinc i que quan no estava treballant doncs per distreure’s venia a les classes, escoltava i passava l’estona.

I jo em vaig arrapar a aquest paio, perquè l’Àxel, sí que és veritat que al final hi va per en Pol, però al principi no… ell ha de restaurar el paranimf i s’escapoleix del curro i va a les classes… És veritat que després hi va per en Pol i tot.

Hi ha una escena que no hi és que la vam treballar amb la Maria Pujalte, que és la primera trobada entre l’Àxel i la Bolaño. Era a fora i em preguntava qui era i parlàvem. Ens imaginàvem que seria quelcom com que la Bolaño li diria “¿A qué no tienes cojones de venir?” provocant-lo, i l’Àxel respondria “¿No?” i llavors es plantaria allà… ens pixàvem de riure pensant en aquella escena…

Et veus reflectit amb el personatge?

En certes coses sí, és a dir, quan no m’agrada fer una cosa o no em mola doncs m’escapoleixo o intento esquivar-la, com tothom entenc, i també m’agrada aquest punt de que l’important és estar bé i ser feliç. És un paio que jo considero, que inconscientment, per coses que no s’expliquen, és bastant egoista.

Això no es detalla, però quan nosaltres ens preparem el personatge, ens diuen coses. En aquest cas, em van dir que ell ja havia tingut aquest tipus de relació que té amb en Pol, però que era a la inversa, ell sempre anava a remolc. És per això que es pensa que les relacions de parella sempre són així.

Després, entremig, l’Àxel havia tingut una relació molt llarga, amb un personatge que crec que es deia Dani i que va caure en depressió. D’això en vam estar parlant molt perquè ens preguntàvem “com ha estat?”. En Dani va caure en depressió i l’Àxel el va deixar… però vam arribar a la conclusió, que havien estat tres anys molt llargs de relació, per posar un número, convivint amb una persona en depressió i l’Àxel és una persona que no té aquest punt emocional ni aquest aguante i al final ho acaba deixant.

I en aquest moment en Pol s’enfada perquè pensa deixes a una persona amb depressió i ell que té el VIH…

Sí, aquest era una mica el debat sobre què fer en aquesta situació que es troba l’Àxel, i si està bé el que fa l’Àxel. Ens plantejàvem preguntes com: “És lícit el que ha fet l’Àxel?”, “Algú pot aprendre dels seus errors, pot haver canviat l’Àxel? Potser ara ha canviat.” Hi havia tots aquests debats.

Sí, però totes aquestes qüestions no s’expliquen en la sèrie, el que es veu és: l’Àxel està sortint amb una persona, aquesta cau en depressió, i l’Àxel deixa a aquella persona. Amb aquesta perspectiva és quan és normal que en Pol s’enfadi.

És així, però aquest debat està més enfocat en les actituds de la gent, o sigui, l’Àxel quan surt aquest tema es bloqueja, no vol parlar d’aquest tema. És una persona que té un passat i que no vol parlar-ne. Això ens pot donar a entendre que l’afecta aquest passat i que li pesa. I en aquest moment és quan veiem la pitjor versió de l’Àxel. Una faceta seva en què va molt de superior i li parla amb menyspreu li diu coses com “va, vinga, nen, que et porto a la universitat!”

D’aquesta manera podem veure que a vegades quan hi ha personatges que no volen explicar una cosa és quan els estàs veient més humans. No es donava cap explicació perquè es volia deixar que el públic pensés el que volgués, i aquesta la part més “xula” d’aquesta sèrie, que s’intenta que cadascú es posi del costat que vulgui.

També molta gent em va escriure missatges sobre aquesta situació, queixant-se sobre com actuava l’Àxel amb el tema de la parella amb depressió. I m’explicaven relacions que tenien amb gent amb alguna malaltia mental i que seguien amb aquella persona tot i que els hi estigués costant moltíssim i jo, clar, no en tinc ni idea sobre aquest tema, i els hi responia dient “Disculpa, jo només deia la frase que estava escrita al guió, ni ho decideixo jo ni hi entenc del tema!” Sí que és veritat que la gent que m’ho comentava era gent més gran, de l’edat de l’Àxel… són fronteres molt clares.

És normal, jo crec molt en l’amor, estic molt enamorat de la meva parella, però l’Àxel l’amor l’entén d’una altra manera, perquè l’amor culturalment ha canviat molt, i ara jo amb 37 anys i dos fills i ho veig tot totalment diferent, doncs això és el que reflectia la sèrie, l’Àxel veu les coses d’una manera i en Pol d’una altra.

Jo crec molt en l’amor, estic molt enamorat de la meva parella, però l’Àxel entén l’amor d’una altra manera, perquè l’amor culturalment ha canviat molt

T’hauria agradat fer algun altre personatge?

Quin paper m’hauria agradat fer de Sapere Aude 2? Home, la Bolaño, sense dubte!

Ara deixem Merlí i parlem una mica sobre la teva carrera com a actor…

La teva primera experiència televisiva va ser a la sèrie “Infidels” amb vint-i-dos anys, interpretant a Pep Romans. Com et vas sentir quan et van agafar en el teu primer càsting? Estaves nerviós? Pensaves que t’agafarien?

Era tan poc conscient de tot… jo en aquell moment estava estudiant al col·legi del teatre, i estava fent un musical que es deia “Un cau de mil secrets” i vaig anar a fer no sé què i vaig fer un càsting i em van agafar. Em van explicar que faria de cangur, que cuidaria dels fills d’una senyora gran i que hi hauria un rotllo amb ella.

Va ser tan ràpid que tampoc no me’n recordo gaire de l’experiència. Molts nervis, molt no saber què fer, vaig fer les cagades que fa tothom quan són “novatos”, i a vegades em sentia molt bé, a vegades molt ridícul… bàsicament vaig fer el que vaig poder. No havia fet cap curs de càmera, no havia fet res d’audiovisual, només havia fet teatre i teatre musical. Em deien “Posa’t a la marca” i jo pensava “Quina marca?” o em deien “Que t’enfoqui la llum” i jo “Quina llum?”… No sabia res.

De totes les sèries on has participat, quina t’ha agradat més? Per què?

Ostres, és que això és molt difícil perquè totes tenen quelcom. Per exemple, la gent menysté molt les diàries i jo n’he fet i a mi em sembla que a “El secreto del puente viejo”, vaig aprendre tot el que no sabia a “Infidels”. Vaig estar dos anys rodant de dilluns a divendres de set del matí a set de la tarda. “Posa’t aquí”, “posa’t allà”. Normalment, s’utilitzen tres càmeres alhora, i en primetimes normalment dues i en cinema una. Com més càmeres més acotat estàs. En cinema, en canvi, tens més angle, i quan ve la teva escena, la càmera té més mobilitat i et pot seguir a tu i no t’has de preocupar tant de la posició. Són diferents maneres de fer, la feina és la mateixa.

A “El incidente” també vaig aprendre molt, ja que va ser la primera primetime que vaig fer. Vaig flipar molt perquè anava molt desubicat i de cop deien “ara farem una escena amb pluja” i de sobte plovia, jo al·lucinava.

A “La otra mirada” que feia de sevillenc, parlava amb una mica d’accent i era molt divertit.

A “Madres” també ho vaig gaudir molt. Feia d’un cirurgià i jo de medicina no en tinc ni idea. Em van deixar veure una operació al quiròfan. I feia de ludòpata, un món que jo desconeixia totalment, i vaig anar a Mataró, perquè hi ha la doctora Cristina que és molt bona en tractar ludopaties per apostes amb el mòbil. I jo no n’era conscient, i vaig descobrir que era gravíssim, per tant, no ho feu mai. Vaig veure gent i escoltar històries terribles… Com que el mòbil el tens 24 hores al dia a la butxaca és molt més accessible que l’alcohol i que el tabac… i la gent s’arruïna la vida en mesos, és super perillós.

Abans d'”Infidels” també vas estar participant en obres de teatre. Què t’agrada més, participar en pel·lícules i sèries o en obres de teatre? Per què?

En tot! El teatre és molt guai, perquè un cop comença ningú et pot parar, no pot venir el director i dir “talla!” “perquè ho fas així?!”, després sí que et poden dir de tot, però quan comença ja no et paren. Tanmateix, la veritat és que ara estic còmode als dos llocs, ara vaig fer una cosa petita fa poc, però per tema de logística i conciliació amb els nens estic fent poc teatre, m’agradaria fer-ne més.

Ja per acabar, parlem dels teus pròxims papers. Tens algun projecte de futur previst? Estàs treballant en alguna cosa?

Ara s’han d’estrenar tres coses molt petites on surto. Una és aquesta sèrie amb l’Hèctor i en Menna, jo surto en un capítol, però m’ho vaig passar molt bé. A banda, la setmana passada vaig gravar el primer capítol d’una nova sèrie diària que s’estrena ja. I a finals de l’any passat vaig rodar una cosa que s’ha estrenat al festival de Sitges, que és un dels capítols de “Historias para no dormir” d’Amazon Prime, que també és molt guai. I ara han tret el cartell i hi surten els protagonistes: el Javi Gutiérrez l’Ávaro Morte… Ja veureu que cada capítol és com una mini pel·lícula i hi ha el meu capítol que és molt “cuki”.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.