/

La gran lluita dels barraquistes a Barcelona

Sílvia Gómez, Basma Sadiq, Laura Serras

Recordem la fase oblidada de Barcelona i el que va suposar la immigració des dels anys 50 fins al 2006

Barraca de Somorostro

La història de Barcelona ha passat per moltes fases, però avui veurem una part oblidada, una franja de la qual s’han amagat gairebé tot rastre.

Aquesta historia va iniciar a partir dels anys 50 quan després de la fi de l’espanya franquista l’any 1945 va venir la postguerra, una època d’alta pobresa i sobretot de gana, la qual va generar milers de morts.

“Tuvimos que migrar rápido porque allí se morían las persones de hambre”

També patien aquells que eren perseguits per que el seu bàndol havia perdut la guerra.

Intentant escapar d’aquesta situació, moltes famílies van fugir dels seus pobles cap a Barcelona on tenien l’esperança de trobar una feina per a poder alimentar-se.

Milers d’immigrants arribaven a la ciutat però el govern no tenia pensat fer-se’n càrrec d’ells. La única manera de viure allà era fer-se els seus propis habitatges, les barraques, vivint en coves o aprofitaven estructures en ruïnes.

A mesura que s’anaven construint les barraques es van anar creant barris exclosos de la resta de la societat i sense cap tipus de servei públic.

“El hecho de decir vivo en Montjuic parecía un delito” “Era com si tinguéssim la pesta”

Aquests barris eren:

  • Somorostro
  • Montjuic
  • Carmel
  • Santa Gema
  • Canyons
  • Camp de la Bota

Actualment tots els llocs que abans estaven ocupats per barraques ara són grans edificis i parcs. Un intent d’amagar aquest passat fosc de Barcelona en el que es va donar l’esquena als seus treballadors.

Els barraquistes eren la ma d’obra principal de la ciutat, per això els necessitaven, però malgrat tot no se’ls concedia cap mena d’ajuda ni dret a habitatges.

L’any 1952 se celebraria a Barcelona el XXXV Congres Eucarístic Internacional, una junta que els catòlics realitzen cada any convocada per el papa. Aquest congres era molt important per a la ciutat i per això es va començar amb les obres per adaptar-la.

Aquest anunci va inquietar als barraquistes ja que van suposar que els farien fora de les seves barraques, sobretot als més propers del centre, ja que provocaven una mala imatge de la ciutat. Així va ser, en poc més de 24 hores, el dia 1 de maig del 1952,  ja els estaven fent fora sense cap mena d’explicació. Quatre dies més tard, el cinc de maig, van arribar els camions que es van emportar tots els mobles i a les famílies al barri de Can Clos, no els van donar cap opció d’opinar.

El barri de Can Clos va ser construït per l’ajuntament en tan sols 28 dies, deixant-lo en unes condicions precàries. No hi havia ni llum, ni aigua, ni clavegueram i els carrers estaven sense asfaltar. Ni tant sols hi  havia suficients habitatges per a cada família i, en una casa hi podien arribar a ficar fins a 3 famílies. Els pisos eren petits amb tan sols 34m², i amb la gran quantitat de gent que hi havia allà gairebé no s’hi podia estar.

“No hi havia espai ni per dormir” diu en Juan Ortiz, ex barraquista.

El barri de Can Clos també se l’anomenava “La Ciudad escondida” perquè la volien amagar de la resta de Barcelona, era una manera de “netejar” la ciutat dels barraquistes per aconseguir una bona imatge i, de pas, quedar com a solidaris ja que els hi estaven regalant pisos nous.

A altres barraquistes els van portar a l’estadi de Montjuic. En el qual no tenien ni portes per separar les diferents habitacions, no hi havia cap mena de privacitat. En aquelles condicions van viure durant 3 anys.

Les barraques allunyades del centre, però  van seguir multiplicant-se fins que l’ajuntament va decidir frenar aquella expansió. Van atorgar unes plaques a les barraques ja construïdes i passaven a fer revisions, en quant trobaven una barraca que no estava anteriorment la derruïen.

Al cap d’uns anys de gairebé aïllament de la resta de la població van començar a arribar a els barris barraquistes  els primers catequistes, professors i metges que oferien serveis de manera caritativa. A partir dels 70 Càrites va començar a pagar a voluntaris per que anessin a ajudar i a parlar amb els barraquistes.

La principal demanda dels barraquistes era tenir serveis essencials com l’escola o el metge. I per això es van crear les associacions de veïns que lluitaven per els seus drets amb manifestacions i molta pressió social. I va funcionar ja que al poc temps els van proveir d’electricitat.

Degut a aquestes manifestacions l’ajuntament van començar a fer pisos per als barraquistes l’any 1984, era el barri de la Trinitat. Però al arribar van tornar a trobar-se amb  una decepció. Seguia  sent un barri lamentable, sense llum i sense aigua. Els edificis es van començar a caure a trossos al poc temps de ser construïts. Degut a aquestes condicions van tornar a les manifestacions.

Després de tota la lluita, les manifestacions i les reivindicacions al 2006 van reformar aquests edificis, per posar-los en condicions dignes i per que per fi  visquin com el que són, humans.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.