Firmat per Siara Pantoja, Gisela Ortega, Valeria Sànchez I Pol Sànchez
Maite Garcia té 65 anys. Va viure a un tota la seva infància a un hospital de monges a causa d’una infecció d’oïda als anys seixanta. La seva mare no podia arribar fàcilment a l’Hospital de Badajoz i per això es veien un cop a la setmana.
Com vas acabar en aquell hospital? Per què?
Perquè agafava moltes infeccions a l’oïda, em van haver d’operar, primer de la gola i després de l’oïda, però mentre em recuperava m’agafaven més infeccions i aleshores es tornava en un bucle constant.
Què és el que més recordes de l’experiència que vas viure?
Jo ho recordo com una època molt trista de la meva vida, ja que vaig viure l’experiència sola amb 9 anys i la meva mare no podia venir a veure’m cada dia perquè ella vivia al poble i l’hospital estava a Badajoz.
El meu pare es trobava a Alemanya i tampoc podia venir a fer-me visites.
Em podia passava setmanes senceres sense rebre visites de cap familiar, però, per la meva sort, no em sentia tan sola perquè hi havia més noies amb altres malalties, eren més grans que jo, i feien com de “germanes grans”. A més que hi havia una monja a la meva planta que m’ajudava a l’hora de fer una mica de vida normal.
I què és el que més et va marcar del que vas viure?
Estar sola, trobar-me a un hospital sola sense ningú i sobretot sense la meva família donant-me suport. I quan tornava a casa semblava “visitant” perquè sempre estava a l’hospital.
Com feies les classes? Amb qui i com estudiaves?
Les classes me les feia la monja de la meva planta. En aquella època l’únic que s’ensenyava era a escriure, llegir, alguna cosa de matemàtiques i llengua castellana.
T’ensenyaven història?
A l’hora de fer història ensenyaven el que sabien i les experiències que havien viscut, però clar, no eren professores eren monges i aleshores no aprofundien amb el que tots coneixem com a “Història i Geologia”.
Només ens hi explicaven història bàsica d’Espanya, el que va passar a la guerra i poc més.
Què recordes de les monges? Com us tractaven? Què feien per vosaltres?
Només hi havia una monja, la resta eren infermeres. La monja em va tractar molt bé i em va ajudar molt, ella va ser com una segona mare per a mi. En aquella època de patiment, passava temps amb ella i em va ensenyar a cosir, a brodar…
Què era per a tu viure allà?
Per a mi ja era un costum, ja que cada dos mesos quedava ingressada, cada dos per tres havia d’anar i finalment vaig estar amb aquesta “rutina” tres o quatre anys.
Quines rutines teníeu marcades?
Esmorzàvem, després baixàvem a les dutxes i les monges ens ajudaven a banyar-nos, a arreglar-nos, etc.
I estaves tot el dia al llit de l’hospital?
Després de la dutxa era l’hora de fer les classes, i, més tard em venien a buscar per donar passejades per l’hospital perquè em mogués una mica.
Què li diries algú que està a la mateixa situació que tu vas patir?
Que és molt dur i que s’adapti al que està per viure perquè una altra opció no té, s’ha d’adaptar sí o sí i aconseguir estar el millor possible i acostumar-se al que té. Bàsicament, adaptar-se a una nova vida, nou menjar, nou entorn i gent nova.
