Mònica Vilert, l’artista que crea amb el cor

La professora i artista ha guanyat enguany el Premi Internacional d’art ARTE BORGO que l’ha portat a exposar la seva obra a Roma

Firmat per Isabel Cui i Irene Rodríguez

-Quina va ser la motivació per la qual vas voler dedicar-te a l’art?

A mi sempre m’ha agradat dibuixar des de petita quan tenia la vostra edat, se’m donava força bé. La meva inspiració era l’arquitectura, però malauradament no se’m donaven bé les matemàtiques i llavors em vaig decidir per les belles arts i arquitectura, dues carreres les quals tenen molt a veure. El meu pare dibuixava molt i també feia fang, i quan es va jubilar es va dedicar al dibuix. A casa la part cultural sempre havia estat molt present, la meva mare llegia molt i els caps de setmana solíem anar a museus perquè en aquella època no es quedava tant com ara. Jo sempre estava a les biblioteques. A l universitats de belles arts la gent tenia les mateixes motivacions que tu, per això et feies un grup d’amics on podies parlar molt de belles arts ja fos sobre pintura o disseny.

A casa la part cultural sempre havia estat molt present

– Quin és el tipus de tècnica en què t’especialitzes? Per què?

A mi sempre m’ha agradat molt el tema del material tàctil, el que pugui tocar amb les mans, els pinzells els utilitzo molt poc ja que no em deixa tocar el que estic fent. Quan jo feia belles arts em preocupava perquè pensava: “potser no estàs pintant perquè feia servir ciment, sorres, coles, robes etc… I em preocupava perquè pensava que potser no estava pintant.”

Tenia un professor que és un pintor molt reconegut que es diu Joaquim Chancho i una vegada li vaig explicar aquesta preocupació. Em va explicar una cosa que jo sempre he tingut present que el seu taller, sempre s’escoltava que picava i picava i sempre li preguntava: “Que estàs fent?” i em deia: “estic pintant” i aquest concepte de poder pintar amb materials sempre m’ha agradat. Continuo pintant amb cera, la cera sempre m’ha agradat molt, últimament treballo molt amb guix, guix escaiola, guix blanc, material blanc i materials així que m’agraden com el vidre, ciment, cola, papers que tinguin un tacte especial. Abans de pintar tinc la mania de tocar la làmina per saber on vaig a pintar, pinto molt amb les mans i poc amb pinzell.

pinto molt amb les mans i poc amb pinzell.

 – A part de la tècnica en la que t’especialitzes, en practiques alguna altra?

No, bàsicament m’agrada molt el llapis, el grafit, he fet molts dibuixos i utilitzo molts materials que s’assemblin al color gris i en comptes de dibuixar, retallo les formes i les enganxo per que quedin més perfectes.

Quan vaig arribar a belles arts, vaig agafar la part més acadèmica que hi havia per aprendre a dibuixar. Figures clàssiques, la tècnica de dibuix. La majoria de pintors que arriben a la abstracció primer han necessitat saber dibuixar bé. Per exemple jo era una persona molt hàbil que sabia molt de tot i Miró també, que feia aquelles estrelles, rodones que podria fer un nen petit però, és clar, Miró abans de fer això sabia dibuixar molt bé i aquestes formes se les va inventar ell.

I materials diferents no, sempre feia gravat i sempre feia el mateix dibuix. A belles arts treballava de manera que d’una només feia una copia de cada obra, perquè hi ha tècniques , com el gravat, que serveix per fer impressions, còpies d’una obra, i això no m’agradava perquè, per exemple, fins hi tot les postals de nadal les feia una per una, mai a l’hora.

 – Quina de les tècniques és la més difícil per tu? I la més senzilla?

El guix es difícil, a més a més és un material que embruta molt i tarda molt d’assecar-se i de seguida es queda dur. Ara faig làmines de guix però abans de que s’assequin les tallo. Has de trobar el punt per tallar-lo perquè sinó no pots, és una mica difícil de treballar. També he treballat amb fibra de vidre. És difícil perquè és bastant tòxica i la seda també és difícil perquè s’asseca molt ràpid, però en vas aprenent. I el més fàcil per mi és el llapis. El treballo molt, el domino bastant bé, utilitzo llapis diferents, làmines diferents, diferents tons…

– Què opines sobre l’evolució de l’art amb el pas del temps?

Em preocupa el que ara consideren art. Com podeu veure al Instagram hi ha pintors que utilitzen robots i on allà pinta el robot es queda i aquestes obres es venen molt bé, o per exemple hi ha una noia que posa una tela davant i darrere seu i salta amb una corda sobre un basal de pintura negra i va esquitxant en el quadre de davant i darrere i això també es ven molt bé. Hi ha una altra noia que agafa com deu teles i clar, posa moltes taques i així es fan cinc quadres a l'hora. Clar a mi això em preocupa, però no en el sentit de que el pintor o la pintora ho ven o no a bon preu, sinó que em preocupa que un galerista consideri que això es art i l’espectador també, sabent que en una setmana fa centenars d’obres.

Jo quan faig un quadro m’hi dedico molt, precisament per la tècnica , perquè soc molt perfeccionista, em requereix molta estona de polir, de llimar i m’inquieta entre cometes perquè hi dediques molt de temps a l’obra una persona en una setmana en fa centenars i es ven molt bé. És un concepte de l’art molt diferent. És aquest concepte que consideren art el que em preocupa una mica. Perquè estudiar belles arts o no, no té res a veure perquè hi ha molts artistes que no van estudiar, però t’ajuda molt perquè et dona molta tècnica,  et dona molts conceptes, molta facilitat de parlar amb gent i clar jo quan em trobo amb els meus amic de belles arts es increïble perquè parles de un munt de coses interessants. I el que em preocupa és el sentit que els galeristes estan donant de l’art, jo entenc que han de viure, que han de vendre quadros doncs que tenen moltes sortides i els meus han de tenir menys, però no passa res, ho intentarem!

El que em preocupa és el sentit que els galeristes estan donant de l’art

– Els teus estudis de jove tenien relació amb l’art o vas descobrir-ho més tard?

Quan vaig acabar l’escola, fèiem bup i  després fèiem un any d’institut, semblant al batxillerat, perquè nosaltres no teníem batxillerat, ara vosaltres podeu escollir fer un batxillerat científic, artístic, social…quan jo estudiava això no hi era. En aquell moment vaig fer les assignatures més científiques: biologia, física i química, mates…A l’escola la professora de biologia que teníem era pintora, una de molt reconeguda i ara viu de la seva pintura i clar ens dibuixava una cèl·lula a la pissarra i era una obra d’art. Vaig acabar l’institut sense saber què volia fer. M’agradava molt l’arquitectura però em feia por perquè requereix moltes matemàtiques i no se’m donava massa bé, me’n sortia però no m’agradaven i clar cinc anys en una carrera amb una assignatura que no t’agrada. Ho vaig deixar estar i em vaig ficar a belles arts. Perquè a casa sempre hi havien quadres i de veure-ho sovint et quedant impregnat.

 – Com i què vas fer per començar a fer exposicions?

Jo a Mataró he tingut sort perquè mai ho he demanat sempre m’han vingut a buscar. Clar, Mataró és un primer pas. A les altres galeries el que has d’anar fent és anar enviant currículums i jo d’això no en sé gaire, no sé anar a vendre’m. El que faig es participar a concursos, perquè pots viatjar i et veuen públics diferents. A vegades tinc sort  i em seleccionen i a vegades no. El que has de fer és enviar una fotografia de l’obra que vols exposar i d’altres obres i així si et seleccionen, això vol dir portar la teva obra a Madrid, Roma, Barcelona… jo doncs busco concursos importants, perquè et pot veure un públic més divers i endemés hi ha premi econòmic important que no és el més important però de vegades ajuda a tirar endavant.  

 – Podries escollir unes quantes de les teves obres i explicar-nos el seu procés i el seu significat si es que en tenen algun en especial?

Us puc ensenyar algunes de les meves obres però en general no tenen significat ja que no m’agrada posar límits a la imaginació de l’espectador.

Jo no poso mai títol a les obres perquè no m’agrada condicionar a qui la mira, m’agrada que qui la miri s’imagini què és.

Aquestes fotos són d’unes obres que començo amb tela en blanc que en principi m’agrada molt amb el tacte i faig unes plaques de guix que les tallo abans de que s’assequi i les enganxo aleatòriament. És guix escaiola que retallo i enganxo. Unes estan sobre tela i altres sobre fusta i també conté una mica de grafit perquè a sota hi havia un dibuix. Encara que les idees les tinc una mica abans. I a les meves obres també intento sempre que mai li falti o sobri alguna cosa.  

Us puc ensenyar algunes de les meves obres però en general no tenen significat ja que no m’agrada posar límits a la imaginació de l’espectador.

– Què opines sobre l’art de carrer?

Si és art em sembla molt bé, el que no em sembla bé és tacar una propietat privada que no és teva, com per exemple la gent que pinta grafits als trens, camions, o a les parets de l’ajuntament. Ara bé, si és art de veritat, hi ha molta gent que fa meravelles amb els esprais, em sembla molt bé, jo els admiro molt perquè també algun cop he treballat amb esprai i és molt difícil controlar fins a on arriba i que no ho taqui tot.

 – Què significa l’art per tu?

Per mi penso que l’art és una cosa vital i necessària, és clar que hi haurà gent que pensarà tot el contrari però jo que soc professora de dibuix penso que és una necessitat, l’art és una mica egoista també ja que quan estàs amb ell t’oblides de tot el que hi ha o passa al teu voltant. O sigui que l’art per mi es vital, essencial, sense l’art crec que no seria ningú.

– Com creus que hagués anat la teva vida si no haguessis triat el camí de l’art?

No, no hi he pensat mai, mai he tingut un pla B per si no em sortia be el camí de les belles arts i afortunadament em van oferir de treballar en una escola a on potenciaven molt les arts, feien música, feien plàstica, dansa…Per poder ensenyar necessitaves un títol de pedagògica. En una escola però es requereixen moltes coses que a mi em costen com fer les avaluacions, programacions, la paperassa en general que escapa força de l’art i de la nostra funció pedagògica. Jo amb els alumnes m’agrada donar-los les indicacions justes i que ells mateixos creïn les seves pròpies làmines, massa indicacions els treu autonomia i creativitat.

– Algun cop t’has quedat en blanc, sense tenir inspiració?

Sí, moltes vegades, això t’acostuma a passar o bé quan estàs molt de temps sense treballar o bé si has tingut un problema important familiar. Jo tinc una llibreta que m’emporto a tot arreu, així quan em surt una idea puc apuntar-la, i això que tens apuntat ho pots dibuixar mentre fas el dinar, cuides als fills o la parella…aquest és un concepte de dona. En canvi els homes, els pintors rarament solen deixar de pintar per cuidar a la família, la parella o la casa, en canvi una dona sí, tenim el privilegi de que podem fer moltes coses a l’hora.

– Hi ha alguna obra que et faci pensar que la podries haver realitzat millor o que no t’acabi d’agradar?

Moltes, moltíssimes, perquè com ja he dit sóc molt perfeccionista, hi ha algunes obres que estic massa estancada llavors penso que ja no te solució, i el torno a començar, en canvi hi ha algunes que tens la visió molt oberta i et surt a la primera.

– Quines són les teves obres preferides? La que més t’agrada?

Aquestes últimes que he fet ara m’han agradat molt. Encara que a casa també tinc moltes altres.

Són petites obres pictòriques amb la intenció de qui ho tingui, qui se'l compri si el porta pot voltar per diversos llocs amb la seva obra, no només pot tenir un quadre seu a casa penjat sense que ningú més el pugui contemplar sinó que és una obra portable. Una obra que es pot donar a conèixer a l'altra gent gràcies a la persona que la porta. Aquestes peces úniques, obres que es mouen amb les persones l'han ajudat també a donar-se a conèixer. Estan fets amb la mateixa tècnica amb la que li agrada fer els quadres, tot amb material que es pugui transformar amb les mans.

Tots els camins porten a Roma: Premi Internacional ARTE BORGO

Ja fa un any i mig que la gran artista Mònica Vilert es va presentar a un concurs al que es va presentar enviant una fotografia de la obra que volia exposar i el seu currículum. Va ser així com la van sorprendre seleccionant-la. Malauradament per la pandèmia no va poder viatjar al seu moment però el mes de novembre de 2021 es va poder tirar endavant l’exposició a Roma. Va viatjar a Roma i va poder exposar algunes de les seves obres a una galeria vista per un gran públic a la ciutat de Roma.

Hi va haver una altra cosa que la va sorprendre: eren les obres del pintor italià que havia guanyat el segon premi. Era molt diferent a ella mateixa, molt academicista, interiorista, és a dir, es basava molt en interiors, menjadors, espais molt realistes… Potser era precisament aquella gran diferència entre ells el que havia fet que tots dos fossin guanyadors. Gràcies a aquella diferència també era molt bonic visualment visitar l’exposició, la diferència visual entre ells la feia molt interessant.

“L’objectiu amb el que jo anava era que una galerista que no em coneixia de res em pogués incorporar a la llista d’artistes de les seva galeria o que m’ajudés a exposar les meves obres a altres llocs importants”. Es podia notar que ho deia d’una manera totalment satisfeta de la feina feta i de l’esforç que havia implicat.

A part de ser vist un artista també intenta que algú vulgui comprar les obres i aquest és un tema que la Mònica tracta d’una manera diferent que els altres. Ella prefereix vendre’ls a preus més baixos perquè la gent es pugui permetre comprar-los i poder tenir-los penjats a casa per contemplar-los cada dia i no pas posar-los a un preu excessiu que la majoria de gent no es pugui permetre i que s’hagi de portar tot cap a casa seva i deixar-los allà per sempre. Si fessin tots això, grans obres a preus impossibles d’assumir pel públic general, llavors ja no tindria sentit pintar quadres, la Mònica ens ensenya clarament que el propòsit de fer quadres és per poder compartir l’art amb tothom.

La Mònica es va trobar amb una petita sorpresa quan era a Roma. L’havien anat a visitar dues companyes de l’escola, l’Imma Salvador i la Marta Serra. Al principi no s’ho podia creure i per un moment es pensava que estava a Barcelona però després va reaccionar i es va adonar de que la havien vingut a visitar-la i a donar-li tot el seu suport.