Clàudia Mons, Albert Belso, Martí Gomez i Dídac Agustí
Rosa Rodríguez té 90 anys, ens explica la seva experiència durant la guerra civil. Les seves vivències més personals i íntimes.
Qui és i com vivia la Rosa Rodríguez?
Vaig néixer al 5 d’abril del 1931, la nostra família i jo vivíem en una casa, situada en el carrer de Cuba, Mataró. Un dia normal vaig sortir de casa i em vaig trobar un tanc de guerra davant de casa i no vam poder sortir durant hores. Un altre dia normal de cop va entrar un tros de metralla a casa nostre i per molt poc quasi em dona a mi. També recordo que un dia vaig anar a buscar el pa i si no portaves una targeta no te’l donaven, jo recordo que em vaig atabalar la cua pel pa i de sobte va començar a sonar la sirena dels bombardejos i corrents vam tornar tots a casa. “Els rojos” que en aquells temps eren els republicans van cremar uns quants convents. Quan el bombardeig acabava anàvem un grupet d’amics a veure per xafardejar el que havia passat i veiem cadàvers de monges. A la plaça de les Tereses hi havia un convent amb un pati molt bonic.
La guerra civil la vam passar amb molta por tots, perquè quan sonava la sirena tots ja estàvem amb molta por. Darrere de casa meva hi havia un convent i el col·legi de La Divina Providència i els republicans el van tirar a terra.
Un altre dia normal de cop va entrar un tros de metralla a casa nostre i per molt poc quasi em dona a mi
Quan sonava la sirena, què fèieu?
Quan sonava la sirena el que fèiem era anar corrents cap a casa i posar-nos a sota d’un llit o d’algun lloc on poguéssim amagar-nos. Quan tenia 5 anys no em deixaven sortir els meus pares. El problema era que a Mataró era el cap de partit i resulta que no podies bellugar-te perquè a la mínima ja s’anava la sirena se t’encongia tot, i era perquè sabies que podien morir moltes famílies.
Els teus germans alguna vegada van desobeir als teus pares quan sonava l’alarma? Què passava quan no tenies menjar i sonava l’alarma? Que es feia quan no teníeu menjar?
No, mai quan sonava la alarma vam desobeir als pares, tots cap a casa, perquè si anaves pel carrer podia passar un avio o podia disparar una metralleta i podies morir. A la postguerra es on no hi havia menjar, quan van venir els italians va ser quan vam començar a passar gana. Nosaltres vam passar molta gana, anàvem a buscar menjar als pagesos a Peramàs, els meus germans i jo anàvem a buscar enciam i la majoria de vegades l’havíem de llençar perquè no estava bo. Sempre menjàvem el mateix o no menjàvem, que era el més habitual. Quan es va calmar la guerra anaven al col·legi on amb els amics fèiem intercanvis on ens donàvem ells a nosaltres patates i nosaltres els hi donàvem cigarrets. El problema va arribar quan un dia un italià em va preguntar on era el meu pare, el meu pare estava a la guerra i el donaven per mort. Tot això és molt trist, no m’agradaria que tornes a passar. En els nostres intercanvis las patates eren verdes, les llençaven perquè representava que no eren bones, eren patates aigualides perquè quan les bullies quedaven com aigua per això les dèiem així. El problema és que no podies menjar, quan anàvem pels camps a comprar coses contaven de trobar. Mai vam robar res, és una cosa que sempre la recordaré, nosaltres recollíem les coses que els pagesos llençaven.
Sempre menjàvem el mateix o no menjàvem, que era el més habitual.
Com és que els italians eren allà? Mentre que el vostre pare estava suposadament a la guerra que feia la creu roja?
La meva mare sempre tenia l’esperança que tornes però mentre no tornava va treballar pels italians, rentava la seva roba i nosaltres intercanviàvem cigarrets per galetes. Això sí, semblaven pedres, però tota cosa de menjar era benvinguda. Nosaltres érem petits però quan vam créixer els italians estaven al carrer Xurruca, es podria dir que eren uns refugiats però tenien mes privilegis que alguns habitants de Mataró. Un record dels italians va ser quan per ajudar a la meva mare rentava la roba, vam agafar la sarna, i vam haver de comprar un raspall que era especial per la sarna. La veritat és que era de les pitjor coses que podies agafar, ens teníem que fregar el raspall per les ampolles fins que sortia sang i després t’hi havies de posar una crema i havies de fer-ho cada nit.
Sempre ens deien que no es podia sortir però clar, la curiositat d’una nena petita és molta, jo i els meus germans un dia vam sortir quan no es podia i teníem un tanc davant de casa. La sensació d’estar davant d’aquella màquina de matar va ser horrorosa.
Un temps després la Creu Roja va trobar al meu pare, ningú a casa tenia l’esperança que tornés, ja que feia molt de temps que no rebíem cartes d’ell. Apart de demanar que trobessin al meu pare demanàvem menjar perquè la meva mare no podia més, la Creu Roja no es va ajudar mai. Un temps després la meva mare va agafar una malaltia que també la va agafar dels italians, un floronco, una malaltia semblant a la varicel·la.
Sempre ens deien que no es podia sortir però clar, la curiositat d’una nena petita és molta, jo i els meus germans un dia vam sortir quan no es podia i teníem un tanc davant de casa. La sensació d’estar davant d’aquella màquina de matar va ser horrorosa.
Després d’una guerra
El que ens queda de aquesta historia sobre la guerra civil no és més que un trist record d'una persona que no va poder gaudir del tot la seva infància. Però ara te una família que l'estima i que està orgullosa de tot el que ha superat. Ella, que amb 92 anys ha hagut d'afrontar un càncer, ara està a punt de convertir-se en besàvia.
