Martina Jimenez, Sara Kidane, Paula Carmona i Joshua Serrano
Avui entrevistem a en Salva Fernández Ros, periodista local i treballador del Capgrós, revista del Maresme. Ens explica com ha sigut la seva trajectòria i en que consisteix ser un periodista de proximitat.
“El periodisme no té ni horari ni calendari”
Què et va motivar a ser periodista?
La veritat és que no ho sé. De petit m’agradava molt escriure, mirar les notícies i la gent a la tele, i a partir d’aquell moment vaig saber que volia ser periodista, perquè m’agradava explicar coses i transmetre el que veia, a partir d’allà vaig saber que volia dedicar-me al periodisme. A batxillerat ja sí que ho tenia tot molt clar i vaig enfocar-me en l’àmbit social, llegia molt i em documentava. El que més m’agradava i em motivava era poder explicar el que passava.
Què vas estudiar i en que consistia la carrera?
Vaig estudiar periodisme 4 anys i a la carrera t’ensenyen vàries coses. El primer que t’ensenyen és a redactar, els formats de les notícies, com s’estructuren, com d’important és un titular, un subtítol, què ha d’anar primer en el text. T’ensenyen l’estructura bàsica de com explicar les coses per captar l’atenció, perquè si tu tens un text molt ben fet, però el titular no és interessant, la gent no el voldrà llegir. També t’expliquen història del periodisme, en el meu moment també em van ensenyar a fer ràdio, locució, etc. Temes més de televisió, potser no com fer funcionar una càmera però sí a fer un guió, com mirar a càmera. Però ara amb les xarxes tot ha quedat una mica més enrere.
Bàsicament, t’ensenyen molt l’ofici, les coses pràctiques de com s’ha de fer. El problema que té el periodisme és que tu pots aprendre l’estructura d’un reportatge o com titular, però sempre has d’estar aprenent; perquè depenent del reportatge hauràs d’especialitzar-te en el cas. Si per exemple, vols centrar-te en els esports hauràs de saber les normes del futbol perquè si no no entendràs què està passant. Llavors, per una banda, és un ofici molt maco, en el sentit que has d’aprendre a escriure, però per l’altra, t’has d’estar formant sempre en el que fas pel teu compte.
Quantes hores li dediques el dia?
Tot el dia. Quan vaig entrar al Capgròs, la meva feina actual, vaig estar substituint un noi que deia que el periodisme no tenia ni horari ni calendari. Nosaltres tenim el nostre horari, naturalment, però si hi ha un incendi al parc forestal a les 10 de la nit, tocarà anar-hi, o no anar-hi, però trucar al bomber per saber el que ha succeït. Trucar al fotògraf perquè vagi a fer fotos. Però sempre hi ha redaccions, perquè hi hagi algú de guàrdia. Això és ser periodista, estar sempre pendent. No ho dic amb pena, però sí que s’ha d’estar connectat constantment.
El que més t’agrada i el que menys de ser periodista?
El que més m’agrada és poder explicar coses, fer arribar la gent el que està passant, fer entendre també en l’àmbit local coses que pots veure al carrer, però sense entendre que són. Si estic fent algun reportatge d’esports en algun diari, poder explicar com ha anat el partit i el seu resultat pels que no l’ha vist. Això és el que més m’agrada, informar-me, interpretar les coses i fer-les arribar als altres.
I el que menys, que ara el periodisme està molt marcat per les xarxes socials, internet… Nosaltres, ara hem de treballar d’una manera en la qual hem de seguir una sèrie de normes perquè les notícies a Google surtin dels primers enllaços que trobes quan navegues per internet. El problema és que són normes fetes per robots i algoritmes, no per humans. Això cansa una mica perquè quan vas començar amb periodisme feies coses més creatives, ara no, ara el titular ha de buscar unes paraules clau, que encaixin perfectament, i és una mica més pesat. O ho fas com ho diuen les xarxes socials o no destaques per sobre dels altres.
En què consisteix la teva feina?
Quan arribo a redacció el primer que faig és revisar el correu electrònic, on t’envien convocatòries. Hi ha moltes maneres de fer notícies, una és que t’envien notes de premsa o convocatòries, que vol dir que algú t’envia una nota de premsa que pots fer servir o t’envien convocatòries a què pots assistir, com per exemple: la inauguració d’un parc. Una altra manera de fer notícies són les coses que passen sense avisar, aleatòriament. Llavors el que fem en un dia és revisar aquests successos, mirar l’agenda de l’ajuntament per fer, mirem si són dies especials, com el 8M i a partir d’aquí estem pendents una mica de tot. El fet d’estar allà esperant 10 hores és molt de periodista, estar tant de temps sense saber segur si en podràs treure alguna cosa.
Una experiència que no oblidaràs mai?
Quan una vegada l’any 2019 ens van avisar que hi havia policia al barri de Cerdanyola, i sense saber que havia passat vam anar a veure. Van començar a arribar tota mena de policies, ambulàncies, policia científica… I vam veure que era greu. Al final vam saber que un noi va assassinar a la seva germana. No ho oblidaré, no només per la gravetat del cas, sinó perquè a més vam estar allà 10 hores, des de les 9 del matí fins a gairebé les 18 h, esperant què havia passat, preguntant als veïns, a la policia, la qual no ens deia res. Al final la notícia era tràgica però molt important. No hi ha sovint un assassinat a Mataró.
Has treballat amb alguna persona important/reconeguda?
Estant al Capgròs al Jordi Pujol, Artur Mas, els dos quan eren presidents de la Generalitat. També he entrevistat esportistes com en Julio Salinas, jugador del Barça que va guanyar la primera copa. I fora del Capgròs, vaig entrevistar a Dani Carvajal, jugador del Madrid, i al youtuber DjMario.
Com és fer notícies de proximitat?
Jo soc autònom, llavors treballo a diferents llocs i a tots faig de periodista, però el treball de proximitat és el que més m’agrada, perquè tens un accés molt més directe a les coses que passen. Si vas a veure un partit del Mataró, podràs parlar amb els jugadors, amb l’entrenador, el president. En canvi, si tu vas a veure un partit del Barça això serà casi impossible o molt molt difícil, és tot més llunyà. Llavors en les notícies tens un accés tan proper a les coses que fa que sigui realment molt més divertida la feina. A més, expliques coses que o les expliques tu o no les explica ningú. Perquè el que faci el Barça, o el que digui Pedro Sánchez en parlaran tots els mitjans de comunicació grans, en canvi, el que passa a Mataró ho hem d’explicar nosaltres.
